TRAVESSANT FRONTERES

Les freqüents imatges emeses a la televisió de l’arribada d’immigrants africans a les costes espanyoles resulten tan esfereïdores que és inevitable sentir un calfred en mirar unes cares on la por i la fam es reflecteixen com en un espill.
Aquestes persones, perquè això són malgrat que la deshumanització que provoca la reiteració de les imatges ens permeta canviar de canal o, fins i tot, seguir amb l’àpat pertinent com si assistírem a la darrera ficció cinematogràfica de moda, posen en perill les seves vides i la supervivència de les seves famílies per creuar una línia imaginària anomenada frontera que el Primer Món ha decidit que separe els rics dels pobres.
Els ciutadans del Tercer Món porten al coll el jou del lloc de naixement, pel que es veuen obligats a apostar la vida travessant fronteres per tal d’accedir a uns privilegis (oportunitats laborals, assistència social...) que els habitants dels països rics rebem des dels bolquers, el que ens fa creure amb la major sobergueria que ens pertanyen de manera natural.
Però ficar un peu a l’altra banda de la línia no és l’únic escull a superar. En arribar als països desenvolupats passen a formar part d’una contesa que els obliga a lluitar contra la falta d’oportunitats, la desigualtat i la injustícia provocades pel color de la pell o els trets diferenciats. Aleshores no són només immigrants sinó que passen a ser immigrants il•legals, una condició de la qual resulta difícil escapolir-se malgrat que aquest terme mai hauria de definir a una persona.
Per què al Primer Món li resulta tan difícil comprendre que la procedència de les persones no hauria de condicionar la supervivència? Per què al món desenvolupat territorialitzem els recursos bàsics i neguem l’accés al proïsme? Que reflexionen aquells als que els fa tanta mandra veure aquestes imatges repetides a les televisions si no farien el mateix que els nostres veïns africans si les seves famílies es moriren per depauperació.

NATÀLIA GRAULLERA. VALENCIÀ SUPERIOR.

El meu ofici

Quan dic que sóc educadora infantil la gent,"en general”, respon amb un “Ah!” tan insípid.. . que m'agradaria exclamar:
On més podria lligar llaços als cabells, ajustar cinturons i veure tots els dies una desfilada de modes? On encara que em vestira de la mateixa manera, em dirien com sóc de guapa? En quin lloc m'abraçarien un muntó de templats jovenets dient que em volen? On és una tan important que fins li ha de netejar els mocs a l'estrela de la desfilada? En quin treball oblidaria les meues penes perquè he d'atendre un muntó de cocos, arraps i cors afligits? Qui rep més flors, somriures i besos que jo diàriament? On més podria guiar en l'escriptura de les primeres lletres, una maneta que potser algun dia escriga un llibre?En quin altre lloc em farien retrats gratis? On les meues paraules causarien tanta sorpresa com per a deixar el que s'està fent? On pots veure en primera fila l'execució de grans obres d'art? En quin altre lloc vessaria plors per haver de donar per acabat un any de relacions felices? En quin treball quan faltes dos dies et reben amb els braços oberts?
Aquesta és la millor manera que tinc d'explicar quin és el meu treball, és així com jo em sent quan "vaig al col·le”.

Mª José Romero